L'alcassaba transformada en Hotel Tomboctou

L'edifici ara transformat en Hotel Tomboctou és una veritable alcassaba de terra crua, construïda l'any 1944 pel xeic Bassou Ou Ali, primer veí de Tinghir que es va atrevir a deixar l'alcàsser amb la seva família per instal·lar-se arran del palmerar i del camí que comunicava la plaça del mercat amb la pista de Ouarzazate. Aquesta alcassaba de tàpia constava de dues plantes i estava envoltada per una muralla, dins la qual s'incloïen també alguns annexes, com els estables, un jardí, forns pel mexuí i un riad destinat a allotjar-hi els hostes.

Atès que l'objectiu principal de l'amo ja no era la defensa, com a les alcassabes més antigues, sinó la recepció de convidats, el prestigi i la representació, aquest edifici oferia un aspecte luxós i modern per l'època. Un pati central força gran, de més de tres metros per tres, estava envoltat de pilars i d'arcades de guix, darrere els quals hi havia galeries cobertes i amplis salons.

A la planta baixa, aquests salons estaven reservats a les dones, mentre altres cambres servien per a guardar-hi menjar. Al pis de dalt, un saló molt llarg estava destinat a rebre-hi els convidats de categoria -donat que el xeic desenvolupava una gran activitat política- i un altre de mides similars era pel poble. També hi havia una habitació en la que es guardaven les teteres, les safates de plata, els vasos importats d'Europa i d'altres materials de valor; tan sols l'amo de la casa tenia la seva clau.

Al terrat, dins les quatre torres, quatre cambres petites eren utilitzades pels joves solters de la família. Els criats, per la seva banda, s'allotjaven i treballaven en un annex enganxat a l'alcassaba per la banda sud, que també incloïa la cuina i el seu propi pati envoltat de galeries, però sense arcades.

A l'interior, les parets estaven enguixades i uns sostres morts del mateix material amagaven al pis de dalt les cobertes de canyes. A l'exterior, l'acabat era el tradicional de fang i palla, però estava protegit per teules verdes procedents del centre terrissaire d'El Hart. Les finestres amb reixes de ferro forjat eren força grans, fins a 70 x 100 cm. al pis. Les portes de les habitacions, fetes de fusta de pi, seguien un model clarament urbà.

Abans i després de la independència del Marroc, l'alcassaba va viure jornades de glòria. Hom encara recorda els temps en què s'havien arribat a sacrificar quaranta xais en un sol dia per fer mexuís, així de gran era el nombre de convidats.

L'any 1966, Rom Landau va escriure: "Per la meva primera visita l'endemà matí, el supercaid en persona m'acompanyà. Per raons d'etiqueta, havia escollit l'alcassaba del xeic Bassou, un dels homes més rics de la regió. La seva alcassaba era absolutament nova, construïda el 1944, i de seguida vaig notar que era molt diferent de les alcassabes que havia vist a Skoura. Tot i que l'entrada de la muralla era relativament feble, tenia un aire impressionant, car la porta estava coberta de metall, pintat de blanc com la neu, en contrast xocant amb el marró clar dels murs que l'envoltaven. Més enllà de la porta, vam trobar-nos en un pati quadrat, clàssic. L'edifici de l'alcassaba pròpiament dit era també quadrat, simètric i formal en la seva concepció, suggerint més aviat un alcàsser que una alcassaba.

"Era interessant veure aquesta interpretació moderna, però no tenia la intenció d'incloure moltes construccions recents a la meva recerca. No obstant, hi havia certes característiques estructurals que valia la pena mirar. Les alcassabes més a l'oest, generalment molt més antigues, presentaven signes de mal estat, mostraven afegits successius i, en conseqüència, havien perdut la seva simetria d'origen, tot i conservant la seva solemnitat. L'alcassaba del xeic Bassou no tenia cap d'aquells passadissos en zig-zag, patis minúsculs, entrades misterioses ni escales costerudes desapareixent en les tenebres que caracteritzen tantes d'aquestes alcassabes occidentals. El material de construcció era la tàpia, però les parets havien estat reforçades amb troncs de palmeres datileres i també els sostres eren de fusta de palmera. Les cambres donaven a un pati interior seguint la típica tradició mora.

"El xeic Bassou ens va conduir per una escala fins a una sala del primer pis, reservada sens dubte a la recepció dels convidats. Per la meva gran sorpresa, vaig constatar que estava moblada amb un canapè, una catifa, taules i llums de taula i altres estris de confort absolutament excepcionals en la meva experiència en alcassabes. El propi amfitrió, un home robust i d'edat avançada, ja no treballava les seves terres, sinó que emprava quatre obrers, principalment pel conreu de les olives i dels dàtils. No els pagava un sou, sols una cinquena part de la collita i tres àpats diaris: per esmorzar, te amb menta i pa; per dinar, carns fredes, verdures i pa, i per sopar, cuscús. Quan li vaig preguntar quina era la funció de les ferotges torres de defensa de la seva alcassaba, no gaire necessàries al bell mig del segle XX, admeté que havien estat construïdes amb fins purament decoratius i amb l'objecte de mantenir la tradició establerta. Fins i tot les muralles que envoltaven la seva finca estaven allí perquè eren «tradicionalment» correctes.

"Tot i haver arribat a la seva alcassaba just havent esmorzat, el xeic Bassou va insistir en el fet que havíem de degustar una mica del seu te amb menta, pa recent sortit del forn, mantega i mel. L'atmosfera de l'indret, la netedat i l'ordre eren més aviat com els d'una casa de les ciutats del nord; l'alcassaba habitual del sud és menys acurada, plena de pols i de runa i sovint també absolutament primitiva en la seva concepció".

El xeic Bassou va viure a la seva alcassaba fins l'any 1978; després la va deixar per traslladar-se a una casa nova de ciment que es feu construir al costat i a la que va morir el 1993.

Aquell mateix any començaren les obres de restauració de l'alcassaba, realitzats per l'escriptor català Roger Mimó després de llogar el conjunt als hereus. L'objectiu era transformar l'antic habitatge en un allotjament turístic.

El caràcter luxós de l'edifici va permetre fer-ne un establiment d'un nivell prou alt. Els grans salons foren dividits en dos i totes les cambres dotades de banys, el que constituí una innovació a l'arquitectura de terra i un exemple a seguir per altres propietaris d'alcassabes de la regió.

Apart d'això, la estructura d'origen fou absolutament respectada, així com els materials: la terra barrejada amb palla pels revestiments, les bigues de palmera, els ràfecs de canyes, etc. Però el sol del terrat fou recobert amb una capa de calç i sorra per millorar l'impermeabilitat.

L'èxit d'aquesta experiència ha animat altres inversors a restaurar i transformar diverses alcassabes de la regió en allotjaments turístics.