Hotel Tomboctou

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Fundada al segle IX, la ciutat de Fes fou al llarg de la història un dels principals punts de sortida i arribada de les caravanes, en comunicació amb Tlemcen, Sijilmassa, Marràqueix i els ports de la Mediterrània. Capital dels Idrissides i després dels Merinís i dels Alauites, ha estat sempre el centre cultural i religiós més important del Marroc. Encara avui segueix sent la quarta ciutat del país en nombre d’habitants.

L’any 1828, René Caillié va escriure:

«Fès està situada en una mena d’embut, format per altes muntanyes, força boscoses, de les que baixen uns quants rierols que reguen els camps i proporcionen a la ciutat una aigua excel·lent; a totes les mesquites hi ha sortidors i a molts carrers hi ha fonts on apagar la set els vianants. Hi veiem diversos molins d’aigua per moldre el gra. La ciutat deu fer unes quatre milles de perímetre, pel que he pogut apreciar observant-la de dalt d’una muntanya; s’estén de l’est a l’oest. Està envoltada amb una doble muralla de totxos, ben feta, que té de distància en distància frontons que li serveixen d’ornament; pot fer dotze o tretze peus d’alçada. S’hi entra per una gran porta, d’una regularitat de construcció que m’ha sorprès; forma un arc de triomf, sota el qual vaig trobar establerts molts mercaders de comestibles».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Al llarg dels segles, el coll de Telouet fou un punt de pas obligat per a les caravanes que anaven de Marràqueix a la vall del Drâa i el caid de Telouet va enriquir-se amb els drets de protecció abonats pels mercaders, el que li va permetre construir-s’hi l’enorme alcassaba encara visible i dominar tota la regió.

L’any 1884, Charles de Foucauld va escriure:

«Telouet és una fracció de la tribu Glaoua; comprèn un cert nombre de pobles, escampats els uns a prop dels altres en una petita plana fèrtil. Un d’ells, Imaounine, és la residència del caid El Glaoui. L’exterior dels edificis anuncia la prosperitat: cases altes i ben construïdes. Els arbres encara no són abundants; se’n veuen alguns al costat dels habitatges: són trèmols, figueres, nogueres; també creixen vinyes. Una munió de rierols que baixen de la cresta de l’Atlas reguen la terra».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Situada a l’altiplà de l’Adrar, Chinguetti constituí a l’Edat Mitjana una de les principals etapes de la ruta occidental de les caravanes i també un nucli cultural de primer ordre. Estava considerada la setena ciutat santa de l’Islam. Però a partir del segle XII es va veure superada per la seva veïna Ouadane. Avui en queda un poblet quasi deshabitat i mig cobert de sorra. S’hi arriba per una pista difícil de 100 Km. a partir d’Atar (Mauritània).

Bernard Nantet va escriure a L’invention du désert, pàgina 313:

«Dins l’Adrar, Chinguetti, nascuda d’una ciutat més antiga, Birou, a la ruta transahariana, esdevingué el punt de reunió dels pelegrins per dirigir-se a La Meca. La seva mesquita és la més respectada del país i Chinguetti és pels mauritans una de les ciutats santes del món musulmà».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX, Beni Sbih fou la ciutat més important de l’Oasi de Ktaoua, a la vall del Drâa, punt de partida de les caravanes cap a Tombuctú. Avui segueix sent un gran poble envoltat de muralles i encara habitat, accessible per una carretera de 3 km des de Tagounite.

Mármol Carvajal va escriure l’any 1572:

«Beni Sbih està dividit en dos i tancat amb una simple muralla; és una de les principals localitats de la província (...). Actualment hi ha molts arcabussers i ballesters. I per la tranquil·litat i la seguretat del Drâa, el rei del Marroc hi té un governador amb guarnició, que defensa els habitants contra les incursions dels àrabs Ouled Celim».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Perduda en mig del desert, la salina de Taoudeni esdevingué al segle XVI una etapa habitual de les caravanes, en substitució de la seva veïna Traza, ocupada pels Saadís. Allí carregaven sal, que intercanviarien per or a Tombuctú. Avui és un poble diminut, accessible per una pista difícil de 700 km des de Tombuctú (Malí).

René Caillié va escriure l’any 1828:

«És de de Taoudeni d’on s’extreu tota la sal que s’importa de Tombuctú a Jenné, i d’aquesta ciutat a tot el Sudan. Les mines de sal es troben a tres peus i mig o quatre peus de profunditat sota el nivell del sol i per capes molt espesses; s’extreu en blocs, tallant-la després en planxes. Aquestes mines constitueixen la riquesa del país; les exploten esclaus negres vigilats per moros i que no tenen, per alimentar-se, res més que arròs i mill portats des de Tombuctú, cuits amb carn de camell assecada al sol».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Primera gran ciutat del Marroc islamitzat i capital d’un regne des de l’any 757, Sijilmassa esdevingué a partir del segle XI el principal centre de comerç de les caravanes, en comunicació amb Tlemcen i Fès per una banda, Tombuctú i Gao per l’altra. Però al segle XIV fou destruïda per les guerres internes i avui no en queda res més que alguns restes de muralla coberts de sorra, a l’entrada de Rissani.

El Bekri va escriure l’any 1068:

«Sijilmassa es troba en una plana, el sol de la qual està impregnat de sal. Està envoltada de ravals. A l’interior es veuen cases molt formoses i edificis magnífics. Té un gran nombre d’horts. La part inferior de la muralla que l’envolta és de pedres i la part superior de toves. Els habitants porten sempre el nicab, un vel que els amaga el rostre, i si, per casualitat, algun d’ells es deixa veure amb la cara descoberta, els seus parents propers no el reconeixen».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Al segle X, Audaghost era la capital d’un regne berber molt pròsper i una etapa important de les caravanes que anaven de Chinguetti a Tombuctú. Presa per l’imperi de Ghana i més tard pels almoràvits, declinà a partir del segle XII. Avui no queda de l’antiga ciutat res més que algunes ruïnes i uns quants pous freqüentats pels nòmades. S’hi arriba per una pista molt difícil de 150 km des de Kiffa (Mauritània).

El Bekri va escriure l’any 1068:

«Audaghost, ciutat gran i molt poblada, està construïda en una plana sorrenca, al peu d’una muntanya absolutament estèril i sense vegetació. Audaghost inclou una mesquita, diversos oratoris i una població nombrosa. En aquests establiments trobem mestres que ensenyen a llegir l’Alcorà. Al voltant de la ciutat s’estenen els camps de palmeres datileres».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Oasis perdut en mig del desert maurità, Tichit constituïa al segle XVI una etapa important per a les caravanes que anaven d’Ouadane a Tombuctú. Avui ha esdevingut un poblet molt petit, accessible sols en avió o bé per un itinerari de 200 km en ple desert, sense pista visible, a partir de Tidjikja (Mauritània).

Bernard Nantet va escriure a L’invention du désert, p. 131:

«Els habitants del Dchar Tichit pertanyen al període que va veure les poblacions abandonar els indrets afectats per una aridesa massa forta refugiar-se allí on la vida encara era possible (...). Establertes en prioritat, com sempre, a prop dels punts d’aigua, les poblacions acompanyaren el seu assecament».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Fundada pels almoràvits al segle XI, Marràqueix ha estat al llarg de la història una de les capitals de l’imperi marroquí i un dels principals punts de sortida del comerç amb l’Àfrica subsahariana.

Alí Bei va escriure l’any 1803:

«La ciutat de Marràqueix o Marroc, antiga capital del regne del mateix nom, arruïnada per una successió de guerres desastroses i despoblada a més a més per la calamitat de la pesta, no és avui res més que una ombra del seu esplendor passat. Una població de quasi set-cents mil habitants, en el moment del seu apogeu, donava vida i moviment a l’agricultura, a les arts i al comerç del país; avui és amb prou feines de trenta mil ànimes».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

A partir del segle XII, Ouadane va substituir la seva veïna Chinguetti a la ruta occidental de les caravanes. Amb l’obertura de les mines de sal d’Idjil, esdevingué una etapa clàssica, utilitzada fins al segle XX. Avui la ciutat antiga és en ruïnes i al seu costat hi ha un poblet de nova construcció. Per arribar-hi cal prendre una pista difícil de 200 km des d’Atar (Mauritània).

Lleó l’Africà va escriure l’any 1525:

«Ouadane és un poble situat al desert de Numídia. Hi viu una població pobra i ordinària i no hi creix res més que una petita quantitat de dàtils. Els habitants manquen de recursos i van quasi nus; no poden sortir del poble a causa de la mala relació que tenen amb els seus veïns (...). Són homes més negres que blancs».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Des del segle XIII, Gao fou —com Tombuctú— un dels punts d’arribada de les caravanes que venien de Sijilmassa. Al segle XX, quan el camió substituí el dromedari i les caravanes varen desaparèixer, Gao va saber mantenir la seva importància esdevenint el punt final de la pista del Tanezrouft. Encara ara és una de les principals ciutats del Malí i el seu mercat és un dels més vistosos del país.

L’any 1525, Lleó l’Africà va escriure:

«Gao es una gran ciutat sense muralles; es troba a unes quatre-centes milles de Tombuctú, al sud-est, i la major part de les seves cases són lletges, però n’hi ha algunes amb bon aspecte a les que viuen el rei i la seva cort. Els habitants són rics comerciants que es desplacen sense parar per la regió amb les seves mercaderies. Arriben a Gao un nombre infinit de negres amb grans quantitats d’or per comprar objectes importats de la Barbaria o d’Europa, però mai no troben prou articles per gastar el seu or i se l’han d'emportar cap a casa».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Situat entre l’Atlas i la vall del Drâa, l’alcàsser Taourirt formava part de la ruta central de les caravanes fins al segle XIX. Actualment el poble es conserva en bon estat i constitueix la part antiga de Ouarzazate. S’hi pot visitar una gran alcassaba d’El Glaoui.

Emille Laoust va escriure l’any 1932:

«Al districte de Ouarzazate, les poblacions pobres i pacífiques estan formades en gran part per haratín [agricultors de pell fosca], per berbers blancs i per jueus, sotmesos a uns quants grans senyors, entre ells el khalifa dels Glaoua, Si Hammadi, germà gran del paixà de Marràqueix. Té la seva residència a l’alcàsser Taourirt, el més important del districte. La seva magnífica mansió domina d’un tros lluny la massa lleonada de casetes de terra, amb façanes decorades, agrupades al llarg de carrerons estrets i, en conjunt, d’una aparença força bona».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

A l’Edat Mitjana, Oualata era una de les principals etapes de les caravanes, fins que fou substituïda per Tombuctú. Avui ha esdevingut un poblet en mig del desert, sense cap mena d’activitat, però ha conservat la bellesa de la seva arquitectura tradicional. S’hi arriba per una pista sorrenca de 100 km des de Néma (Mauritània).

Ibn Batuta va escriure l’any 1352:

«En el poblat d’Iwalaten [Oualata], la calor és aclaparadora. Hi ha algunes palmeretes, a l’ombra de les quals creixen melons. L’aigua l’extreuen de bosses que hi ha sota la sorra. La carn de xai abunda i la gent vesteix bones robes egípcies. La major part dels habitants són Masufa; les seves dones, molt belles i més considerades que els homes.

«Sorprèn la condició d’aquesta ètnia per les seves rares costums. Els homes mai no tenen gelos de les dones i no prenen el nom de seu pare, sinó el del seu oncle matern (...). Allí les dones tenen amics i companys de fora i, de la mateixa manera, els homes mantenen amistat amb dones alienes a la família. Així, per exemple, un home entra a casa i troba la seva dona en companyia d’un amic i no desaprova aquesta conducta».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

D’origen força antic, el poble de Tamegroute és conegut sobre tot per la seva Zauïa Nasseria, fundada al segle XVI. Com tots els punts de pas de les caravanes, ha constituït un enclavament cultural i religiós de primer ordre. Encara s’hi pot visitar una important biblioteca de manuscrits. S’hi accedeix per la carretera de Zagora a Mhamid.

Mármol Carvajal va escriure l’any 1572:

«Tamegroute és una petita ciutat a deu llegües de Tagoumadert. Es troba a la vora del riu Drâa i compta amb un castell força bo, on hi ha artilleria i un governador amb algunes tropes. És un dels principals llocs habitats pels Drauis i la localitat més antiga de la província. S’hi produeixen molts dàtils».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Al costat de Beni Sbih, Beni Hayoun fou al llarg dels segles un dels principals centres de comerç de l’oasi de Ktaoua, a la vall del Drâa, punt de partida de les caravanes cap a Tombuctú. Avui és un poble força gran, que ha perdut el seu caràcter fortificat. És accessible per una petita carretera de 3 km des de Tagounite.

Lleó l’Africà va escriure l’any 1525:

«En aquesta província [l'oasi de Ktaoua] hi ha uns quants artesans i joiers jueus, en ple itinerari que va de Fès a Tombuctú. En aquest país es troben quatre o cinc ciutats, a les que resideixen molts mercaders estrangers i del propi país, de manera que estan equipades amb temples i botigues ben aprovisionades».

Li hem donat aquest nom per rememeorar les antigues rutes de les caravanes.

Antiga capital de la tribu Mezguita, l’alcàsser Tamnougalt constituïa una de les etapes importants de les caravanes a la vall del Drâa. Avui està parcialment abandonat però conserva el seu interès arquitectònic i ha estat objecte d’un programa de rehabilitació.

Charles de Foucauld va escriure l’any 1884:

«Tamnougalt és un alcàsser formós, residència d’Abderrahmane Ben Hassen, xeikh hereditari de Mezguita, i capital d’aquest districte. Com tot el Drâa, està poblada exclusivament de haratín [agricultors de pell fosca]. Mezguita està format per la línia de conreus i d’alcàssers que omple les dues ribes de l’Oued Drâa; no s’estén més enllà de la vall pròpia del riu».