Roger Mimó:

LA RUTA DE LES MIL ALCASSABES

Texte sol, per imprimir

Etapa 1: De Marràqueix a Ouarzazate i Skoura

Venint de Marràqueix, des que travessem el Gran Atlas pel port de Tichka (2.260 m), entrem de ple a la ruta de les mil alcassabes.

Recomanem prendre el primer trencall a l’esquerra, que ens condueix a Telouet; l’asfalt l’estan renovant el 2014. A Telouet es troba la famosa alcassaba d’El Glaoui, que fou l’origen de la família més poderosa de la regió (31º 17,209’ N, 7º 14,227’ W). La part més antiga (quasi tota en ruïnes) data del segle XIX, mentre que la part més moderna, dels anys 1930, està construïda amb pedres i fins i tot amb formigó armat. El seu estil és clarament urbà, inspirat en els palaus de Marràqueix, amb profusió de guix cisellat, mosaics de rajoletes i fusta de cedre tallada. El conjunt es troba en mal estat, tot i que algunes parts foren restaurades el 2010. Es pot visitar pagant una entrada de 20 DH.

Més enllà de Telouet, la carretera segueix cap a Ait Ben Haddou per l’esplèndida vall d’Ounila. Durant el recorregut es veuen una dotzena d’alcassabes d’elevat valor estètic a Anemiter, a Anguelz i en altres punts de la ruta. Es passa també per pobles de terra crua força interessants, com Taguendoucht i Assaka. Més avall, una carretera secundària a mà dreta condueix a Tazlaft (31º 05,903’ N - 7º 08,777’ W) en 1 Km. En aquest poblet ha estat restaurat un graner comunitari gràcies a la cooperació belga i es pot visitar (preveure una propina).

Així arribem a Tamdakht, on s’alça una alcassaba en ruïnes que pertanyia a El Glaoui (31º 05,125’ N - 7º 08,700’ W). El seu aspecte exterior és fantàstic. Els ocupants actuals proposen l’accés a l’interior d’un annexe que es caracteritza per la seva decoració d’estil urbà, mitjançant una entrada de 20 DH.

Per fi s’ateny Ait Ben Haddou (31º 02,824’ N - 7º 07,773’ W), un alcàsser que inclou a dins mitja dotzena d’alcassabes (per a comprendre la diferència entre ambdós conceptes, veure l’apartat ‟què és una alcassaba”). El conjunt, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, rep cada dia centenars de turistes o fins i tot milers a la temporada alta. El seu valor estètic és indiscutible i l’està restaurant el Ministeri de Cultura.

L’entrada a l’alcàsser és gratuïta de moment. No caigueu a la trampa d’alguns veïns que proposen un accés remunerat a través dels seus domicilis!

Passat Ait Ben Haddou, sortim a la carretera nacional. En aquest punt, una pista condueix a Tikert (30º 57,246’ N - 7º 05,874’ W). Aquest poble inclou diverses alcassabes molt boniques, que en principi sols veurem per fora.

Des de la carretera de Ouarzazate, es veu també un poble de terra prou bonic anomenat Tazentout. Inclou un vell alcàsser, així com un graner comunitari situat sota la protecció simbòlica d’un marabut (30º 58,047’ N - 7º 05,599’ W). Malauradament, aquest graner està en ruïnes.

Abans d’arribar a Ouarzazate, si prenem el trencall a mà dreta en direcció a Zagora passarem per l’alcassaba de Tifoultout (30º 55,587’ N - 6º 59,396’ W). De grans proporcions en el seu origen, ara està quasi tota en ruïnes, tret de la part que han rehabilitat i es visita mitjançant una entrada de 10 DH. Des del terrat s’obté una vista panoràmica molt àmplia sobre la regió.

Continuant per la carretera de Zagora i desviant-nos després a l’esquerra, arribarem a l’alcassaba de Talmesla (30º 54,347’ N - 6º 52,879’ W), més coneguda com ‟l’alcassaba de les cigonyes” degut a la gran quantitat d’aquestes aus que fan el niu a les seves torres. Pertanyia també a la família El Glaoui, però es troba en un estat de deixadesa lamentable. La seva imatge, amb el pantà d’Al Mansour al fons, és molt pintoresca.

Dins la ciutat de Ouarzazate es troba la gran alcassaba de Taourirt (30º 55,183’ N - 6º 53,966’ W), que fou un dels centres de poder de la família El Glaoui durant la primera meitat del segle XX. La part principal és oberta al públic mitjançant una entrada de 20 DH i a la part de darrera hi ha els locals del CERKAS, un organisme depenent del Ministeri de Cultura i encarregat de la salvaguarda del patrimoni arquitectònic del sud del Marroc. L’alcassaba de Taourirt fou restaurada als anys 1990. Al costat, l’antic alcàsser de Taourirt continua habitat i hi ha una certa activitat comercial a l’interior, així com alguns allotjaments dirigits al turisme.

La carretera que comunica Ouarzazate i Skoura ofereix un interès molt baix des del punt de vista arquitectònic; no obstant, un trencall asfaltat que condueix a Ghassat i Asseghmo (31º 13,921’ N - 6º 48,773’ W) permet descobrir moltes alcassabes pintoresques, com també una pista practicable en qualsevol vehicle que es dirigeix a Timatdit (31º 06,325’ N - 6º 47,287’ W). A aquest darrer poble hi ha cinc alcassabes, totes en ruïnes, mentre a Asseghmo n’hi ha vuit i moltes d’altres es troben escampades al llarg de la ruta. Cal destacar per la seva bellesa Ighrem Amellal. A Ghassat, la Tighremt n’Ait Rho (31º 11,225’ N - 6º 48,821’ W) obre les seves portes als visitants.

L’oasi de Skoura constitueix una de les principals concentracions de fortaleses de terra de tot el sud marroquí. L’inventari fet pel CERKAS amb la Universitat Politècnica de València esmenta un total de 145 alcassabes, una bona part dels quals es troben en ruïnes.

Diferents camins recorren l’oasi en totes direccions, practicables alguns en automòbil i d’altres sols en bicicleta o en moto.

Hi ha també un cert nombre d’alcassabes accessibles des de la pròpia carretera de Ouarzazate, arran de la qual es troba així mateix el centre terrissaire de Gueddara. A Gueddara neix la pista d’Oulad Merzoug i Chaaba, pobles coneguts pel caràcter espectacular de les seves tres alcassabes.

Sense cap mena de dubte, la més famosa de Skoura és l’alcassaba d’Amerhidil (31º 02,803’ N - 6º 34,888’ W), que està ben restaurada però manté l’edifici principal tancat al públic, podent-se visitar només el riad annex on es mostren diversos objectes d’ús tradicional. Entrada: 10 DH.

Prop d’Amerhidil, l’alcassaba Ben Moro (31º 02, 595’ N - 6º 34,590’ W), transformada ara en un hotel, és també força coneguda. Per la seva part, l’alcassaba d’Ait Abou, la més alta de l’oasi, ofereix possibilitats d’allotjament i està oberta a la visita turística. Les altres, en principi, sols les veurem per fora.

A Skoura també hi havia antigament un gran nombre de graners comunitaris protegits per marabuts. Malauradament, tots aquests graners han anat desapareixent i sols queden dempeus els marabuts. El de Sidi Aissa a Tascoucamt (31º 02,605’ N - 6º 34,711’ W), al costat de l’alcassaba Ben Moro, fou restaurat l’any 2007.

Skoura és a més a més una bona base per a diferents excursions per la regió. La més interessant és sens dubte la de Sidi Flah (31º 08,196’ N - 6º 28,991’ W), un palmerar frondós ple d’alcassabes pintoresques i situat a la vora del riu Dadès, a 10 Km. de Skoura per una pista practicable amb un turisme.

Una altra excursió ens duu a Toundout per asfalt. Allí hi ha unes quantes alcassabes encara habitades i, per tant, ben conservades. Destaca per les seves dimensions la que pertanyia al representant d’El Glaoui a la contrada (31º 15,962’ N - 6º 35,313’ W).

Finalment, una pista que travessa tot l’oasi de Skoura ens permet arribar a Ait Said ou Mansour, on admirarem, entre d’altres, la tighremt n’Ait Moho, de grans proporcions, actualment abandonada (31º 07,334’ N - 6º 38,294’ W).

Etapa 2: de Skoura a la vall del Dadès

De Skoura a Quelat Mgouna

La carretera nacional discorre entre Skoura i Quelat Mgouna per un terreny desèrtic on manquen les poblacions i les alcassabes. L’únic punt entre ambdós en el que se n’agrupen una quinzena és Imassine, un petit oasi ple d’arbres fruiters de tota mena excepte de palmeres, que no tornarem a trobar fins a Tinghir.

14 km més enllà d’Imassine, al punt 31º 11,487’ N - 6º 12,950’ W, una pista baixa a la dreta, travessa el Dadès per un pont i arriba al poble d’Aït Ouaddar, on veiem dues alcassabes pintoresques per la seva situació, arran del riu: la d’Aït Said (31º 10,882’ N - 6º 11,282’ W) i la d’Aït Ouahi (31º 11,043’ N - 6º 11,662’ W).

Una mica abans de Quelat Mgouna veurem a l’altra banda del riu les ruïnes de la fortalesa que va donar nom a aquesta ciutat i, a prop, l’alcassaba d’Aït Fadil (31º 13,871’ N - 6º 08,508’ W), molt atractiva, en bon estat de conservació.

Del centre de Quelat Mgouna surt un trencall asfaltat a mà esquerra. Si el prenem, descobrirem ben aviat les restes de l’alcàsser Talmout de Mirna, al mig dels camps (31º 15,378’ N - 6º, 07,930’ W), i una mica més lluny la impressionant Tighremt n’Oufella n’Mirna al damunt d’un tossal (31º 15,549’ N - 6º 82,626’ W).

Després aquesta carretera remunta la vall de Mgoun, més coneguda com la ‟vall de les Roses”, passant per molts pobles, comme Azrou i Tourbist. D’Azrou, una pista a l’esquerra permet accedir a Tazrout, on s’alcen dues alcassabes de gran altura.

A Bou Taghrar s’alça, entre d’altres, l’alcassaba d’Aït Oumergden (31º 23,457’ N - 6º 07,937’ W), impressionant per les seves proporcions i per la seva riquesa ornamental. S’hi pot accedir (10 DH).

Més enllà, una pista a la dreta, no aconsellable als vehicles de turisme, es dirigeix a Imi n’Ouaka, que compta amb un gran nombre d’alcassabes en un païsatge encisador.

A Alemdoun, un altre trencall a mà dreta condueix a Amajgag i d’allí segueix cap a Imeskar, cap a l’alta vall de Mgoun per un port de tres mil metres d’alçada, el Tizi Fokani, i cap a la vall del Bougamés.

Poc després una última pista a l’esquerra ens permet accedir a Rbat, on admirarem l’alcassaba antiga de la família Oumergdal, oberta a la visita (31º 24,868’ N - 6º, 12,693’ W). Pel que fa a la carretera asfaltada, s’acaba a Aït Toumert, després de passar arran de l’alcassaba d’Aït Lala, a Aït Khalifa.

Entre Quelat Mgouna i Boumalne Dadès, la carretera segueix constantment la vall, en la qual es concentren els conreus, els pobles i les alcassabes. La primera que cal esmentar és la d’El Goumt (31º 17,444’ N, 6º 02,578’ W), un conjunt de dos edificis que pertanyien antigament a El Glaoui i passaren més tard a mans de l’Estat marroquí. Malauradament es mantenen tancats al públic i es van degradant de mica en mica sense que les autoritats competents facin el més mínim esforç per a evitar-ho, malgrat l’informe oficial de que disposen des del 1975 sobre les seves possibilitats d’explotació turística.

Al costat de Souk el Khemis (el mercat del dijous), descobrim a mà dreta l’alcassaba d’Aït Kassi (31º 18,695’ N - 6º 01,460’ W), anunciada com ‟Maison d’Hôtes i Museu d’Art Berber”
Construïda en dues etapes entre el 1920 i el 1950, mereix una visita pel seu excel•lent estat de conservació i pels objectes tradicionals que s’hi exposen, com una interessant col•lecció de joies berbers.
Aquesta feliç iniciativa dels seus propietaris contrasta amb la manca d’interès de l’Estat per la seva veïna d’El Goumt. Entrada: la voluntat.

Més lluny, a Agafai, veurem la formosa alcassaba d’El Haj Moha Ou Abdessalam (31º 20,240’ N - 6º 00,495’ W). Data de principis del segle XX i crida l’atenció per la seva galeria amb arcades, així com per la rica decoració de les parets i les torres. Malauradament ha estat abandonada, però encara no ha començat a caure en ruïnes.

A Aït Bou Allal apareix, en canvi, l’alcassaba d’El Haj Moha ou Brahim (31º 21,984’ N - 5º 59,793’ W), encara habitada i ben mantinguda, tot i que és molt menys pintoresca que la precedent. D’altres alcassabes situades al llarg d’aquesta etapa queden una mica apartades de la carretera i cap d’elles no té un especial interès.

Arribant a Boumalne Dadès, trobem les ruïnes de l’antic alcàsser Aït Idir i, una mica més lluny, l’alcassaba d’Aït Ouzza, que sens dubte és una de les més altes de tota la regió.

Encara està en bon estat perquè segueix habitada i, en principi, sols l’admirarem per fora.

Del centre de Boumalne surt una pista practicable amb qualsevol vehicle, que remunta la vall del Dadès per la riba esquerra, fins a Slilo. Allí s’alça l’alcassaba del caïd Mimoun (31º 23,356’ N - 5º 59,144’ W), que compta cinc nivells i està en venda (veure l’apartat ‟comprar-se una alcassaba”).

Als altres pobles de la vall s’hi arriba per una carretera ben asfaltada que puja fins a Msemrir a través de formosos paisatges d’alta muntanya, plens de canons, de gorges i de curioses formacions de conglomerat.

La primera alcassaba d’aquesta etapa es situa a Ighrem Amelloul, Aït Moutad (31º 24,804’ N - 6º 00,153’ W) i fou construïda el 1939 per en Mohadach Ou El Haj, que era en aquell moment el representant d’El Glaoui a la contrada. És la única alcassaba de tot el sud del Marroc que té cinc torres d’angle en lloc de les quatre habituals i això pot ser degut a la necessitat d’adaptar-se al terreny, atès que es troba al caire d’un barranc.
El monument és obert a la visita turística mitjançant una entrada i l’interior sorprèn per la influencia urbana, amb un gran pati central i arcades revestides de guix cisellat. Des del terrat s’obté una vista molt àmplia sobre la vall.

A Aït Larbi s’agrupen tres alcassabes construïdes cap a finals del segle XIX, molt riques en ornamentació. El paisatge que les envolta encara augmenta llur valor artístic, oferint un dels quadres més espectaculars de la regió. La d’Aït Khoya Ali (31º 27,445’ N - 6º 58,299’ W) està oberta a la visita mitjançant una propina.

La següent alcassaba la trobem a Aït Idir i és molt senzilla. Després penetrem a les gorges del Dadès i, quan la vall torna a obrir-se, apareix la magnífica alcassaba d’Imdiazen, decorada amb finesa i bastant ben conservada. Sols la podem veure per fora, car els propietaris viuen lluny.

També hi ha una alcassaba a Aït Amer i dues de més petites a Tighadouine, un poble molt bonic que s’enfila per un turó. A partir d’aquest punt, l’interès arquitectònic de la vall disminueix força, fins a Msemrir. En aquesta població es conserven les ruïnes de l’Ighrem Akedim i també hi ha una alcassaba de la que parlarem a l’apartat ‟comprar”.

Etapa 3: del Dadès a la vall del Todra

La carretera nacional discorre entre Boumalne Dadès i Tinghir per un terreny absolutament desèrtic, interromput sols en dos punts: Imider i Timadrouine. A la primera d’elles trobem set alcassabes, datades en general a començaments del segle XX. Sens dubte la més destacada per la seva grandària i per la seva decoració exterior és la d’en Mohadach Ou El Haj (31º 22,215’ N - 5º 47,286’ W), el mateix personatge que més tard es feu construir l’alcassaba d’Ighrem Melloul a la vall del Dadès. També la d’Ouchtouban, situada entre mig dels conreus, és gran i pintoresca. La que anomenen Tin Jamaia (31º 22,334’ N - 5º 47,499’ W) ha estat restaurada pel Municipi. Les altres resulten més modestes. Parlarem d’una d’elles a l’apartat ‟comprar-se”.

Tinghir

A Tinghir hi ha diverses alcassabes i un antic alcàsser (31º 31,170’ N - 5º 31, 662’ W) encara habitat. Tot i que ha perdut la muralla i les sis entrades monumentals que tenia d’origen, des del 2013 és objecte de restauració. Alguns l’anomenen "el barri jueu" perquè hi havien viscut algunes famílies israelites. Entre les alcassabes, la més vistosa és l’alcassaba d’El Glaoui (31º 02,824’ N - 7º 07,773’ W), construïda el 1919 sobre un turó i de grans proporcions, però francament mal conservada (per més informació veieu l’apartat ‟comprar-se”).

En canvi, l’alcassaba del Cheikh Bassou (31º 30,917’ N - 5º 32,030’ W) fou completament restaurada el 1994 i transformada en hotel. Es caracteritza pel seu pati interior envoltat de pilars i d’arcades. Tothom la pot visitar mitjançant una consumició al bar o al restaurant. A dins es presenten a més a més exposicions d’art.

A les afores de Tinghir, la mesquita Ikelane (31º 31,683’ N - 5º 31,466’ W) és un dels monuments de visita obligada dins la ruta de les mil alcassabes. Es troba a l’interior de l’alcàsser Afanour i fou restaurada l’any 2007 per l’Associació Afanour de Desenvolupament amb l’ajut econòmic de l’hotel Tomboctou i d’un grup d’arquitectes catalans.

A més de mesquita, feia funcions de medersa o universitat alcorànica, en la qual eren formats els futurs alfaquís de la regió.

Tant la seva estructura com la seva decoració interior són úniques al Marroc i del seu terrat s’obté una vista espectacular sobre el palmerar del Todra.

Horari: de 8 h. 30’ a 12 h. i de 15 h. fins a la posta de sol.
En temporada baixa sol estar tancada, però podeu avisar per telèfon al vigilant, 0659907518.

La vall del Todra

Al voltant de Tinghir s’estén una de les valls més frondoses i boniques de tot el sud del Marroc, a la qual retrobem les palmeres, i també una de les majors concentracions d’arquitectura de terra, d’una gran varietat. Per a conèixer a fons la contrada, recomanem el catàleg L’habitatge tradicional a la vall del Todra esmentat a l’apartat llibres. Aquí, per contra, ens limitarem a citar els exemples més remarcables del centenar de monuments que compren la vall, entre alcassabes i alcàssers.

Al nord de Tinghir, la carretera que es dirigeix a les gorges del Todra permet obtenir unes vistes magnífiques sobre el frondós palmerar i els seus nombrosos alcàssers, com el d’Aït Boujane, on tothom es fa la foto típica; el d’Asfalou (31º 32,674’ N - 5º 33,447’ W), que causa impressió per la seva situació al caire del barranc, o el d’Aït Senan (31º 33,108’ N - 5º 34,500’ W), de grans dimensions. Aquests alcàssers es troben quasi tots en ruïnes; podem accedir-hi mitjançant una agradable passejada a peu dins l’oasi, o bé per una carretera local de 4 km que recorre la riba esquerra del Todra.

També hi ha unes quantes alcassabes, més ben mantingudes que els alcàssers, entre les quals hem d’esmentar la d’Ali Dani à Aït Zilal (31º 32,470’ N - 5º 33,226’ W) pel seu volum i pel seu valor estètic. No obstant, aquest valor és clarament inferior al de les alcassabes que hem pogut veure a les valls de l’Ounila, del Mgoun i del Dadès. De fet, aquestes alcassabes del Todra són pràcticament les darreres que trobarem al llarg del viatge cap a llevant, car a partir d’aquí tota l’arquitectura tradicional està composta d’alcàssers.

Per acabar, els marabuts són també molt abundants a la vall del Todra i alguns d’ells resulten força pintorescs per llurs formes o per l’indret on es troben.

Tizgui (31º 34,561’ N - 5º 35,121’ W) és el darrer alcàsser abans d’entrar a les gorges del Todra i un dels més ben conservats, encara que molt petit. A dins, una casa antiga ha estat transformada en museu (entrada: 50 DH).

A l’est de Tinghir, l’oasi s’estén encara 15 km més per la plana, amb un gran nombre d’alcassabes i alcàssers. Diverses pistes i carreteres permeten recórrer-lo en automòbil o en bicicleta.

Un dels alcàssers més coneguts era El Hart n’Iaamine, però ha estat completament arrasat. Prop d’El Hart s’alça el petit alcàsser Taghia, d’on era originari l’Assou Ou Bassalam, el mític cabdill dels Aït Atà i heroi de la resistència contra el protectorat als anys 1930.

Per altra part, l’alcàsser Taghzoute crida l’atenció sobretot per la rica decoració de toves que presenten els seus dos portals. A prop d’aquest alcàsser té lloc un important mercat rural els dijous.

Un sender que neix més enllà del mercat dels dijous duu a l’alcassaba d’Aït Amou (31º 26,833’ N - 5º 25,901’ W), de volum impressionant, avui deshabitada. A l’altra banda del riu es troba Tadafalt (31º 26,471’ N, 5º 25,651’ W), un alcàsser petit i bastant enrunat, envoltat per un palmerar frondós. N’obtindrem una formosa imatge des de dalt d’un turó on s’alça una antiga torre de vigilància que domina tot l’oasi. Un dels darrers alcàssers d’aquesta zona és Agoudim n’Aït Yazza, construït cap al 1880 i encara prou ben conservat malgrat estar abandonat. Sorprèn per l’estructura regular dels carrers, molt diferent d’altres alcàssers més antics com Tinghir, i que retrobarem més endavant a El Khorbat Oujdid i a les valls del Ziz i del Gheris.

Etapa 4: de Tinghir a Tinejdad per les gorges del Gheris

Molt més interessant que la carretera nacional, aquest itinerari recorre formosos païsatges de muntanya, diversos engorjats i pobles amb alcassabes.

Passades les gorges del Todra, al llarg de 18 km la carretera discorre dins un canó. La vall torna a obrir-se arribant a Tamtatoucht. En aquest poble d’alta muntanya s’hi concentren nou alcassabes construïdes durant la primera meitat del segle XX i encara habitades en gran part o com a mínim utilitzades per a guardar-hi les collites.

Més enllà de Tamtatoucht, la carretera duu a Aït Hani, on hi ha diverses alcassabes repartides entre els diferents nuclis de població que composen aquest centre administratiu. À Aït Hani deixem a l’esquerra la carretera d’Imilchil, al llarg de la qual, a la vall de l’Assif Melloul, també es troben magnífiques construccions de terra.

Cal fer una parada a Assoul, un poble envoltat de camps de pomeres dins el qual es troba la Zauïa de Sidi Bou Yacoub (31º 56,867’ N - 5º 12,456’ W), així com una bella alcassaba. Després passem per les gorges d’Imider i hi veiem diverses aldees molt pintoresques; una d’elles, Ifri, està construïda dins d’una bauma (32º 00,783’ N - 05º 03,973’ W).

À Amellaghou anem a la dreta per continuar seguint la vall del Gheris, bo i passant per un gran nombre d’alcàssers. Esmentarem entre ells Timezguit pel seu aspecte i Ighrem Amokrane, també anomenat Tighremt n’Ighrane, pel seu valor històric.

Una pista que naix a Tadighoust condueix en 2 km a l’alcàsser Mo, pintoresc per la seva situació sobre un tossal de roca, tot i que es troba abandonat. Al peu del tossal hi trobareu un dels centres terrissaires més importants de la regió.

Més enllà apareix el curios alcàsser Magamane (31º 42,726’ N - 4º 58,638’ W), que conté un graner del soldà datat al segle XVII. Malhauradament està tot en ruïnes.

I el darrer alcàsser que trobem en aquesta ruta, abans d’arribar a Goulmima, és Aït Yahia ou Othmane (31º 42,043’ N - 4º 58,283’ W), un dels més grans de la regió i encara parcialment habitat. La seva entrada monumental és magnífica i la seva mesquita inclou un gran minaret de terra.

Goulmima és una ciutat moderna que s’ha format al voltant d’un alcàsser molt important: Igoulmimen (31º 41,487’ N - 4º 56,527’ W). És important per la seva grandària, per la seva antiguitat, per les altes torres que guarden l’entrada i per l’activitat comercial que hi havia en altres temps, incloent un barri jueu de considerables dimensions.

Darrerament, però, aquest alcàsser ha estat objecte d’un pla de rehabilitació amb criteris força discutibles; han tirat a terra la fantàstica mesquita per fer-ne una de moderna; les famoses torres han estat reconstruïdes amb una estructura de formigó armat, perdent l’entrada principal el seu valor estètic d’abans; fins i tot el magnífic portal secundari que donava accés al conjunt per l’antic barri jueu ha estat substituït per un de formigó.

Tan sols una vintena de quilòmetres separen Goulmima de Tinejdad. La carretera discorre per un terreny desèrtic on no hi ha cap mena de construcció i els petits oasis que podem distingir a la llunyania, encara que siguin pintorescs en alguns casos, no compten amb exemples d’arquitectura tradicional dignes d’esmentar.

El punt fort de l’oasi de Ferkla és l’alcàsser El Khorbat Oujdid (31º 29,693’ N - 5º 05,206’ W), construït a mitjans del segle XIX i actualment en curs de rehabilitació per part d’una associació local que col•labora amb diferents organismes internacionals i també amb inversors privats.

Aquest alcàsser fou la capital política de la tribu Aït Merghad fins als anys 1930 i té un valor artístic molt especial gràcies a l’estructura dels carrers coberts, absolutament regular, amb pous de llum a les cruïlles.

L’associació ha establert els seus locals a l’interior de l’alcàsser i hi duu a terme diferents tasques que serveixen per a activar la vida econòmica i cultural dels habitants: artesania femenina, cursos de pre-escolar, cursos d’alfabetització per a les dones, exposicions, etcètera.

A més a més, l’associació realitza projectes destinats a salvaguardar el propi alcàsser i el seu entorn, com el dragat de la sèquia, una xarxa de sanejament, l’empedrat dels carrers i l’arrebossat de la muralla.

Dins l’alcàsser El Khorbat Oujdid, el Museu dels Oasis inclou una vintena de sales a les que el viatger va descobrint els diferents aspectes de la vida tradicional a la regió, explicades mitjançant objectes antics, fotografies, croquis, mapes, textes i maquetes.

Al costat de l’alcàsser El Khorbat Oujdid n’hi ha un altre anomenat El Khorbat Akedim, que podria datar del segle XV i que presenta una estructura de carrers molt més complicada, tal com correspon a la seva antiguitat. Malauradament, el seu estat de conservació és bastant precari. L’associació hi ha fet algunes obres per a la restauració de l’entrada monumental i la muralla segueix dempeus, però moltes cases de l’interior estan en ruïnes o bé han estat substituïdes per edificis moderns de ciment armat que trenquen l’estètica del conjunt.

L’alcàsser Asrir (31º 30,570’ N - 5º 04,422’ W) era la capital econòmica de l’oasi i està format per set barris separats per muralles; una part fou destruïda per les riuades, mentre la resta continuent habitats. En un d’ells hi ha una mesquita amb un vistós minaret de terra crua.

Sat es mereix també una visita. Inclou tres alcàssers, en un dels quals hi ha un antic barri jueu. Per la seva part, Aït Assem presenta una gran muralla envoltada d’un fossat.
Una mica més lluny, Talalt es distingeix per la decoració de la seva entrada monumental i la Zaouïa de Sidi l’Houari (31º 31,698’ N - 5º 01,187’ W) pel seu pintoresc minaret. Aquesta institució sufí es manté encara molt activa, amb un fantàstic mussem una setmana després del Milud. Un altre alcàsser curiós per l’ornament del portal és Aït Maamer Jdid, que veiem a mà esquerra quan anem cap a Goulmima. Passat aquest alcàsser, el riu Todra pren el nom de Oued Ferkla.

Excursions a partir de Tinejdad

Entre les excursions que val la pena realitzar des de Tinejdad, cal parlar de l’alcàsser Taghia, accessible per una carretera asfaltada des del centre de Tinejdad, i sobretot del recorregut per una nova carretera que condueix a Aghbalou n’Kerdous. Passa per diferents oasis de muntanya, en els quals s’alcen alcàssers com Taghia n’Ifegh i els dos d’Igoudamène.

Etapa 5: de Tinejdad a Erfoud i Rissani

Diversos alcàssers acompanyen la ruta de Tinejdad a Erfoud. Entre ells, Touroug ha estat restaurat pel Ministeri de l’Hàbitat i Achouria per una associació local amb ajut del Programa Oasis del Sud. Aquesta darrera restauració està molt ben feta, tot i que el conjunt ha perdut molt encant amb la construcció d’una immensa mesquita de formigó armat en substitució de l’antiga, que era de terra.

Al nord d’Erfoud, una desviació a l’esquerra condueix a l’alcàsser Jrana (31º 27,048’ N - 4º 14,000’ W), que també ha gaudit darrerament d’un pla de rehabilitació. Als altres alcàssers d’aquest palmerar s’hi arriba per diferents pistes a partir de las carreteras de Jorf y d’Errachidia.

Encara una mica més al nord s’alça el conjunt arquitectònic més gran de la regió: Maadid (31º 27,987’ N 4º 12,922’ W). Inclou quatre barris separats per muralles i la seva arquitectura ofereix un elevat interès. Per aquest motiu rep freqüents visites de turistes.

El 1968, Maadid fou objecte d’un pla de millora de les condicions de vida finançat per la FAO i, gràcies a això, segueix completament habitat, però el seu magnífic portal ha estat refet amb formigó.

Al nord de Maadid, el palmerar deixa pas a un terreny àrid amb petites dunes. Passat aquest paisatge erm, agafem el primer trencall a l’esquerra. De seguida veiem l’alcàsser Bathatha (31º 36,923’ N - 4º 13,113’ W), que resulta força pintoresc amb els seus dos portals successius. Després, la Zaouïa Jdida (31º 36,982’ N - 4º 13,574’ W) continua habitada, en bon estat de conservació, oferint els seus carrers pavimentats un aspecte serè i misteriós.

Seguint per la mateixa carretera secundària s’arriba a El Maârka (31º 38,274’ N - 4º 12,892’ W), un antic palau de la dinastia Alauita construït sota el regnat de Moulay Ismail i del que es conserva una porta espectacular, decorada en un estil propi de Meknès amb profusió de mosaics i de guix cisellat. Però l’interior del recinte està en ruïnes.

Abans de tornar a la nacional, encara passem per Zrigat, un grup d’alcàssers que foren molt importants però que han sofert la catàstrofe de les inundacions, i per l’alcàsser El Gara (31º 42,466’ N - 4º 11,774’ W), amb doble muralla i planta quadrada molt regular.

De retorn a la carretera principal, els alcàssers es succeeixen l’un rere l’altre, encara habitats i plens d’activitat: Oulad Cheker (31º 46,413’ N - 4º 13,256’ W), Aït El Khelef (31º 46,524’ N - º 13,323’ W), etcètera. Més tard distingim la Zaouïa Amelkis (31º 48,624’ N - 4º 16,117’ W) al fons del congost.

Després arribem a Meski (31º 51,307’ N - 4º 17,358’ W), que es mereix una menció especial per la seva situació al caire del barranc que el fa molt pintoresc vist de lluny, tot i que per dins està en ruïnes. A més el seu entorn és un palmerar molt frondós i a prop hi ha una font natural transformada en piscina.

Errachidia és una ciutat moderna sense interès, però al seu voltant l’oasi de Mdagra inclou no gens menys de 37 alcàssers, accessibles per diferents pistes i carreteres. Malauradament, un gran nombre d’aquests alcàssers han estat destruïts per les successives inundacions.

Dins el casc urbà d’Errachidia cal esmentar l’alcàsser Targa, que ha estat objecte d’un pla de rehabilitació i segueix completament habitat. Inclou dos barris, l’un protegit per una doble muralla, en el que vivien els xerifs, i l’altre que l’envolta, ocupat en el seu origen pels llauradors de pell fosca que treballaven la terra dels primers.

L’alta vall del Ziz

Sortint d’Errachidia cap al nord per la pista que naix arran de l’alcàsser Targa, s’arriba a Ksar Souk, que en realitat és un conjunt de quatre alcàssers, després de passar per una desena d’altres pobles murallats. Ksar Souk tenia en una altra època una gran activitat comercial i donava nom a tot el districte. Una bona part dels seus habitants eren jueus.

L’antiga carretera que segueix la riba esquerra del Ziz permet també visitar molts altres alcàssers de Mdagra i sortir després a la nacional.

Aquesta ens condueix cap a les gorges del Ziz per un bell paisatge, que comença amb el pantà de Hassan Eddakhil i continua amb el frondós palmerar d’El Khenq, tancat entre parets de roca.

En aquest oasi veiem tres grups d’alcàssers d’una gran importància històrica i força pintorescos, encara que siguin petits: Aït Atmane (32º 04,782’ N - 4º 23,163’ W), Aït Immas (32º 07,515’ N - 4º 21,954’ W) i Tamarkecht (32º 08,252’ N - 4º 21,780’ W).

Més enllà de les gorges del Ziz, la vall s’obre i, encara que els alcàssers continuen apareixent, llur interès es redueix de mica en mica perquè són cada vegada més petits i la major part es troben en ruïnes.

Al sud d’Erfoud comença el Tafilalet, un dels oasis més grans de tota la regió i un dels més coneguts.

És famós per haver constituït al llarg de la història una etapa important de les caravanes que comunicaven Fes i l’Àfrica subsahariana i un centre mercantil de primer ordre. Encara veiem vestigis de la gran ciutat que fou Sijilmassa (31º 17,111’ N 4º 16,550’ W) del segle VII al XIV.

Entre aquests palaus cal esmentar El Fida, Oulad Abdelhalim i Abbar.

El Fida (31º 18,483’ N - 4º 15,048’ W) fou restaurat per l’Estat marroquí i havia contingut un museu, que en aquest moment no funciona, però l’edifici es pot visitar donant-li una propina al vigilant. S’hi arriba des de Rissani per la carretera de Mezguida.

Abbar (31º 16,666’ N - 4º 15,094’) no és res més que un munt de ruïnes, entre les quals s’alcen alguns portals curiosament intactes, presentant una magnífica decoració amb influències de Fès. S’hi arriba a peu per un camí que surt del mausoleu de Moulay Ali Cherif cap al sud.

Oulad Abdelhalim (31º 16,209’ N - 4º 14,510’ W), per la seva part, es troba en curs de restauració però també es pot visitar. Durant molts anys fou la residència del representant del soldà a l’oasi. Inclou un barri on vivien els esclaus i un altre pels xerifs, a més del propi palau. La darrera reconstrucció està datada per una inscripció al 1846, però el seu origen és del segle XIV.